Al centre del Carrer Major i en una zona sense porxos s'aixeca l'Hospital de Nuestra Señora de la Misericordia o de Antezana, sobre el que va ser la casa Palau de don Luis de Antezana i doña Isabel de Guzmán, cedit per disposició testamentària de 1483 perquè albergués l'antic Hospital de San Julián, fundat per a pobres, malalts, transeünts i pelegrins, que a partir d'aleshores va canviar la seva advocació per l'actual. Avui continua en actiu, albergant una residència de la Tercera Edat, gestionada pel cabildo de l'hospital, la qual cosa sense dubte constitueix un cas excepcional al comptar amb més de cinc-cents anys de funcionament ininterromput pel que es pot considerar com un dels més antics de l'Europa Occidental.

De la seva severa façana d'estil neogòtic, amagada per un arrebossat al segle passat, destaca el seu sobirà rafec d'estil mudèjar.

Després de creuar el zaguán i un petit pati principal, en la planta baixa es combinen pilars vuitavats amb peus drets de fusta i una galeria volada sobre canes de fusta. En la planta superior peus drets amb sabatilles i, entre ells, balustrada, tot això de fusta. Constitueix un dels exemples d'arquitectura popular amb més sabor de tot Alcalá, i per l'encant i la pau que destil·la, d'obligada visita. Al costat de l'escala, el pou "de sant Ignacio" i en la planta superior la cuina que va usar el sant durant el temps que va atendre malalts de l'Hospital.

L'església també és del segle XV, tot i reformada el 1702, moment en què el treball de fusta original va quedar amagat amb una falsa volta de guix. Presideix l'altar major una talla de Nuestra señora de la Misericordia -advocació de l'Hospital- d'estil barroc andalús, obra de Martínez Montañés o del seu cercle. Igualment d'interès resulten dos olis representant a San José i a San Juan, realitzats per Sebastián Herrera Barnuevo i un altre de grans proporcions ubicat als peus de l'església, pintat per Pedro Valpuesta el 1685 i que evoca diferents passatges de l'estada de San Ignacio de Loyola a Alcalá, explicats en una llarga llegenda.

Davant la porta d'entrada es troba la capella de San Ignacio, d'estil barroc, erigida sobre el quart que va ocupar el sant durant la seva estada en aquest hospital, on va prestar serveis com a infermer. Està decorada amb pintures al fresc a la cúpula realitzades al segle XVII i un llenç amb l'efígie del fundador de la Compañía de Jesús a l'altar, signat per Diego González de la Vega el 1669.

L'hospital està regentat per un cabildo tancat de nou cavallers, els quals han destinat una sala a exposar els documents més importants de la institució: testament dels fundadors, escriptures, privilegis etc..., així com una talla gòtica de la Verge Asseguda amb el Nen, probablement del segle XIII. En les recents restauracions s'han descobert els treballs de fusta de diverses sales decorades amb pintures i escuts d'armes dels antics propietaris.

S'ha afirmat sense proves documentals que Rodrigo de Cervantes, el pare de Miguel de Cervantes, va exercir el seu ofici de cirurgià sangrador en aquest hospital, davant de la seva casa. El que sí és cert és que els descendents de la família Cervantes van ser cofradías de l'hospital. El 1620, després de l'oportuna prova de noblesa, són admessos don Lorenzo Hurtado de Santarem i la seva esposa, doña Isabel de Mendoza, néta de María de Cervantes, germana de Rodrigo i tieta de Miguel de Cervantes.