El riu Sado neix a 230 metres d'altitud, a la Serra da Vigia, a Ourique, i recorre l'Alentejo i la Península de Setúbal, en una extensió d'uns 180 quilòmetres fins a desembocar a l'oceà Atlàntic prop de Setúbal. En el seu recorregut passa per Panóias, Alvalade i Alcácer do Sal, sent la desembocadura davant de Setúbal. De jusant d'Alcácer do Sal fins a la desembocadura es desenvolupa un ampli estua... [+ info]

El riu Sado neix a 230 metres d'altitud, a la Serra da Vigia, a Ourique, i recorre l'Alentejo i la Península de Setúbal, en una extensió d'uns 180 quilòmetres fins a desembocar a l'oceà Atlàntic prop de Setúbal. En el seu recorregut passa per Panóias, Alvalade i Alcácer do Sal, sent la desembocadura davant de Setúbal. De jusant d'Alcácer do Sal fins a la desembocadura es desenvolupa un ampli estuari separat de l'oceà per la Península de Troia. És un dels pocs rius portuguesos que corre de sud a nord.

Gran part del municipi de Santiago do Cacém pertany a la conca hidrogràfica del Sado. Aquest travessa la seva part oriental a les parròquies d'Alvalade i Ermidas, passant un quilòmetre a llevant de la vila d'Alvalade, dirigint-se de sud a nord.

Reb a la riba esquerra, 2 km a jusant de la referida vila, un important afluent, la Riera de Campilhas, que neix a la Serra do Cercal de l'Alentejo, al nordest de Vila Nova de Milfontes.
A la riba dreta, 5 km a jusant d'Alvalade, rep la Riera del Roxo, que neix prop de Messejana i passa al nord d'Aljustrel, té un cabal inferior al de Campilhas. Rep encara un altre important afluent, la Riera de São Domingos.
Al llarg de les ribes del riu Sado i els seus afluents, neixen espontàniament freixos, salzes i gran nombre d'arbustos, i des de temps llunyans que es parla dels ornamentals llorers de les ribes del Roxo.
La zona d'Alvalade, segons alguns investigadors, hauria estat triada per grups de éssers humans, durant diversos períodes de la Història, per reunir condicions favorables per a fixar-se aquí, com la proximitat del riu (que en aquell temps tenia un cabal molt superior a l'actual), sòls sorrencs i fèrtils, aigua dolça i, en aquell moment, molta foresta. La història del territori es pot observar i comprovar al Museu d'Arqueologia d'Alvalade a través de nombrosos descobriments arqueològics, a través de la paleontologia, per l'observació d'alguns fòssils a la desembocadura de la Riera de Campilhas, on aquesta entrega les seves aigües al riu Sado.
El Pont Medieval d'Alvalade es localitza sobre l'antic llit de la Riera de Campilhas, a la parròquia d'Alvalade, municipi de Santiago do Cacém. Probablement la seva orige és romana, rebent obres de relleu al segle XVI.
Afluents
A la riba esquerra la Riera de Campilhas i la Riera de Corona.
A la riba dreta la Riera del Roxo.
FLORA

Salzes (Salix sp, xops (Populus), llorer (Nerium oleander), joncs (Thypha domingensis); silva (Rubus ulmifolius); jonc (Juncus effusus), ciper (Cyperus esculentus); troviscos (Daphne gnidium); matolls diversos.
FAUNA
Peixos – carpa (Cyprinus Carpio), barb (Barbus barbus), boga-portuguesa (Chondrostoma lusitanicum), bordalo (Squalius alburnoides) apareix a la primavera, perca-sol (Lepomis gibbosus), lluç (Esox Lucius), peix-gat o silur (Silurus glanis), achigà (Micropterus salmoides) i abelles o alburn (Alburnus alburnos), aquestes tres espècies haurien estat introduïdes). Pardelha (Anaecypris hispânica); anguila (Anguilla anguilla), i llobarro (Mugilidae) – (pugen al riu fins a prop del Moli de la Gamita, a llevant de Vale da Eira, a la parròquia d'Ermidas-Sado). Els efectes de la marea es fan sentir fins a Santa Margarida do Sado. La pujada dels llobarros no serà segurament aliena a aquest fet).
Pesca
Es pescava amb xarxes (tresmall i galritos), amb canyes, línies i anzols (aquest tipus de pesca encara avui es pràctica).
Bivalves
Cloïssa del Sado (Cerastoderma edule) i ostres (Ostrea edulis).
Aus
Martinet blau (Alcedinidae), rossinyol dels canyissos (Acrocephalus scirpaceus), àliga d'ales arrodonides (Buteo búteo), esparver (Accipiter nisus), xoriguer (Falco tinnunculus), ànec collverd (Anas platyrhynchos), merla (Turdus merula), abellerol (Merops apiaster), mosquiter comú (Phylloscopus collybita), oriol (Oriolus oriolus), polla d'aigua (Gallinula chloropus), cigonya blanca (Ciconia ciconia) cigonya negra (Ciconia nigra), corb (Corvus), òliba comuna (Tyto alba), òliba de bosc (Strix aluco)
Altres animals
Llúdria (Lutra lutra), guineu (Vulpes vulpes), teixó (Meles meles), sacarrabos (Herpestes ichneumon), serps d'aigua (Natrix maura i Natrix natrix), sargantana (Lacerta lepida); salamandres de taques grogues o salamandra de foc (salamandra, salamandra).
Altres animals comuns i que es poden trobar són la Geneta (genetta genetta), Senglar (Sus scrofa), Rossinyol bord (Cettia cetti), Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus), Merla (Turdus merula).
El cranc de riu de Louisiana (Procambarus clarkii) haurà estat introduït aquí als anys 80 del segle passat. És una espècie molt nociu per a les comunitats de peixos i amfibis degut a alimentar-se de gripaus i peixos juvenils
Terrapin mediterrani (Mauremys leprosa) – és el terrapin més comú dels sistemes d'aigua dolça al sud del Tajo.
Erinaci europeu (Erinaceus europaeus) – Mamífer de petites dimensions pertanyent a l'ordre insectívora i a la família Erinaceidae. És una espècie fàcilment identificable pel fet de ser l'únic mamífer de la fauna portuguesa que presenta el cos cobert per pèls modificats en forma d'espines. Les àrees del cos que no presenten espines tenen un color groc marronós.
Distribució: Tot el territori nacional i la majoria del continent europeu
Curiositats: L'erinaci europeu és una espècie que té un període d'hibernació al llarg de l'hivern, per això té adaptacions a nivell intern. Aquesta espècie presenta un règim alimentari omnívor, sent la seva dieta constituïda majoritàriament per insectes com escarabats, aranyes i formigues. També es pot alimentar de petits rosegadors i aus i d'algunes fruites i bolets
Musaranya de dents blanques (Crocidura russula) – Una de les espècies de micromamífers típiques de zones de bosc de alzina. Les musaranyes difereixen dels altres micromamífers a causa de la seva dieta carnívora (insectes) sent que els seus dents estan adaptats per a això (molt afilats per a foradar les closques dels insectes). Com el nom indica aquesta espècie es distingeix dels altres musaranyes per la seva dentició ser blanca a la base. Té un nas punxegut i ulls molt petits a causa dels seus hàbits nocturns, sent l'olfacte el seu principal sentit d'orientació.
Curiositat: les cries acompanyen les progenitores a caçar seguint-la en fila (cadascuna agafant la cua de la següent)
Saca-rabos (Herpestes Ichneumon) - Probablement introduït a la Península Ibèrica pels àrabs, el sacarrabos és l'únic mamífers de la nostra fauna totalment diürn. De mida mitjana, pel castany fosc i cos allargat, és de fàcil identificació a través de la seva cua llarga amb pèls només a l'extrem. Els sacarrabos formen grups familiars, sent comú avistar-se més d'un individu.
Llúdria europea (Lutra Lutra) - les llúdries han evolucionat en el sentit de prosperar en sistemes aquàtics. D'aquesta manera posseeixen una membrana interdigital entre els dits per ajudar a la natació i una pelatge hidròfob. Formen grups familiars, sent normalment avistades nedant en grup.
Distribució: Tot el territori nacional i la majoria del continent europeu
Curiositats: La llúdria no té depredadors naturals coneguts, constituint el cap de la cadena alimentària.