La Llacuna de Santo André constitueix un punt estratègic per a l'estada, el pas i la nidificació de moltes espècies d'aus migratòries. Va ser declarada per l'Estat Portuguès Reserva Natural de les Llacunes de Santo André i de la Sancha pel Decret Regulador 10/2000 del 22 d'agost. [+ info]

La Llacuna de Santo André constitueix un punt estratègic per a l'estada, el pas i la nidificació de moltes espècies d'aus migratòries. Va ser declarada per l'Estat Portuguès Reserva Natural de les Llacunes de Santo André i de la Sancha pel Decret Regulador 10/2000 del 22 d'agost.

Aquesta zona costanera es caracteritza pels ecosistemes aquàtics i ribereños influenciats per les aigües dolces i salabroses, incloent petites àrees de marjal, salzes, canyissars, jonqueres, matolls palustres i pastures humides.

La classificació com a Àrea Protegida va tenir com a principal objectiu la conservació de l'elevat valor ecològic d'aquestes dues zones humides i de les seves àrees adjacents, especialment com a àrees importants per a la reproducció, hivernada i migració d'aus. A la Reserva hi ha un centre d'observació i anellament d'aus.

La platja de Fonte do Cortiço, també coneguda com Areias Brancas, està totalment integrada a la Reserva Natural de les Llacunes de Santo André i de la Sancha, i això l'associa a importants ecosistemes costaners i mereix un destacat reconeixement per les seves característiques naturals. El seu extens arenal està envoltat per una àmplia àrea de dunes i de pi, que la fa característica de la regió, i emblemàtica per la qualitat del seu paisatge i de les seves aigües.

Tant la platja de Costa de Santo André com Fonte do Cortiço han estat guardonades amb Bandera Blava, Platja Accessible i Bandera Daurada. Registren una gran afluència de visitants principalment durant els mesos de juliol i agost.

La Reserva Natural està formada per la Llacuna de Santo André, la major llacuna del Litoral Alentejano amb uns 500 hectàrees, i per la Llacuna de la Sancha de dimensions més reduïdes (15 hectàrees). El seu estatut de protecció reconeix l'elevat valor ecològic d'aquestes dues zones humides i de les seves àrees adjacents, que inclouen també el cordó dunar que les separa de l'oceà, així com la franja marítima adjacent.

L'existència d'aigües dolces i salabroses dóna lloc a un conjunt diversificat d'ecosistemes aquàtics i ribereños, que inclouen petites àrees de marjal, salzes, canyissars, jonqueres, matolls palustres i pastures humides.

Aquestes condicions naturals atreuen moltes aus, que aquí es queden en èpoques en què altres zones ja estan, total o parcialment, seques, fent que el final de l'estiu/inici de la tardor sigui el moment més aconsellat per a la seva observació. A la Llacuna de Santo André es poden veure algunes espècies en nombre molt superior al de qualsevol altra zona de Portugal, com el polla d'aigua i el ànec de bec vermell, o el rossinyol petit dels Canyissos que és el símbol de la Reserva. A la Llacuna de la Sancha, també triada com a lloc de refugi pel ànec de bec vermell.

Avui en dia, la pesca a la Llacuna de Santo André compta amb 30 a 40 pescadors, utilitzant barques de rem. El principal peix pescat actualment és l'anguila, una espècie de gran valor comercial, que contribueix a la gastronomia local.

Al voltant de 1855 pescadors d'Ílhavo, i les seves famílies, van arribar a la Costa de Santo André, "en el cens de la població de l'any 1863, existien a la platja de Santo André sis llars amb un total de 18 persones. Hi havia nou homes que es dedicaven a la professió de pescadors" relata els "Annaes do Município" de 1869, van construir cabanes i magatzems de palla i canya i, a causa de l'abundància de sardina al mar (a l'estiu) i un altre peix a la Llacuna (a l'hivern) haurien establert dues campanyes amb pagesos de la regió, practicant l'art xàvega. Per la font anteriorment esmentada, l'Ajuntament de Santiago do Cacém exercia el seu domini sobre la Llacuna, ja que ja el 1685 l'ajuntament la va arrendar durant el període de tres anys per la quantitat de 18$500 reis. La Llacuna va continuar arrendada a particulars fins a l'any 1975, després d'aquesta data passa a la gestió de l'Oficina de l'Àrea de Sines. El 1957 van sorgir al mig de les barraques dos restaurants. I a partir d'aleshores va començar a desenvolupar-se un aglomerat poblacional que va ocupar la duna primària. Per tal de convertir la Costa de Santo André en un lloc privilegiat per a qui busca la natura, l'Ajuntament de Santiago do Cacém va promoure la desocupació de la duna primària de la Costa de Santo André, del caos urbanístic que es va agreujar a la dècada dels 70 durant la vigència de l'Oficina de l'Àrea de Sines, creant un nou assentament destinat al reallotjament de les famílies fins llavors residents a la duna.

Art xàvega
La xàvega és una pesca artesanal feta amb xarxa de cerco i el seu equipament està compost d'un llarg cable amb flotadors, tenint en la seva meitat de longitud una bossa de xarxa en forma cònica (xalavar). Antigament la recollida es feia amb l'ajuda de juntes de bous i força braçal, actualment per tracció mecànica, dos tractors. El xalavar és col·locat al mar, lluny de la costa per una embarcació, que va desenrotllant la meitat del cable, quedant una de les puntes del mateix lligada a un dels dos tractors intervinguts. Els pescadors efectuen el cerco als bancs de peix en alta mar i retornen a la platja desenrotllant l'altra meitat del cable perquè la seva extremada sigui enrotllada al segon tractor. La xàvega acaba amb l'arribada a terra i obertura del xalavar (bossa de xarxa de forma cònica) que conté la pesca.

Les Festes de Sant Romà
Encara que Sant André sigui el sant pescador i el patró de la Parròquia de Sant André és, no obstant això, Sant Romà el que es festeja a la Costa de Santo André el dia 9 d'agost, un dels dies més importants per a la gent d'aquesta localitat. Desconeix-se la raó per la qual es va escollir el dia de Sant Romà per a les festes. Cert és, que aquestes festes estan profundament arrelades en la població local, tradició la qual inici es desconeix, portada eventualment pels pescadors i les seves famílies originàries d'Aveiro, Murtosa i Ílhavo que, a l'inici de la segona meitat del segle XIX, es van fixar a la vora nord de la Llacuna de Santo André.
A causa de l'abundància, a l'estiu, de sardina al mar i, a l'hivern, d'un altre peix a la Llacuna, els pescadors haurien establert amb pagesos de la regió campanyes semblants a les que existien al nord del país. Practicaven l'art de la xàvega, enfrontant el mar amb vaixells de proa alta i revirada, denominats 'Saveiros'. Com afirma Luís Manafaia, el dia de Sant Romà "... era molt festejat pels naturals i també per les persones dels voltants que aquí es desplaçaven per prendre bany i divertir-se en els ballarucs que aquí s'organitzaven". Es reunien en l'extens arenal les persones de la comunitat piscatòria local i la resta de franja litoral amb les de la Serra, els 'sagorros', que per allà es desplaçaven en carros de bous, carros, carros de canya, muntats en ases, mules o a peu, vestits amb la millor roba, carregant els farnells i els garrafons de vi i "les noies dels voltants tenien per costum i tradició portar una síndria al cap i aguantaven una paraigua tota enramada amb cintes de diversos colors, que a la tarda servia per a elles i els seus nòvios aixoplugar-se del sol." Improvisaven tendes amb cobertes i mantes, a l'arenal s'estenien les tovalles brodades i sobre elles es col·locava el farnell.
Acabada una fase important dels treballs del camp, les segues i les trilles dels cereals, el dia de Sant Romà constituïa així, un dia de confraternització, descompressió social, fartura i convivència solidària entre poblacions, contribuint a alleujar algunes rivalitats llavors existents, especialment entre la gent de la serra, de la plana i del poble.